Entrevista a Vicent Partal

La secretària d'en Vicent Partal m’havia citat per a aquesta entrevista a les deu del matí, al seu despatx. Vilaweb és, per a aquest valencià establert a Barcelona, gairebé casa seva. Més tard, ell mateix em reconeixeria mig en broma, tal com es solen dir les coses quan són veritat però no s’acaben de poder admetre, que ja el comencen a considerar de la família. Bromes apart, es tracta del diari electrònic més llegit de la xarxa. Va estrenar-se fa més de deu anys quan Internet començava a agafar volada, quan ningú sabia ben bé què significava l’e-mail i el .com, i avui és tota una referència avalada pel món periodístic i el nombre de visites. Físicament, el diari s’ubica en uns baixos prop de Drassanes. Unes grans finestres transparents, presidides per un logotip ataronjat amb la marca, permeten veure-hi tota l’agitació pròpia d’un mitjà de notícies. De fet, diuen els periodistes veterans que les oficines dels diaris ja no són el què eren, que abans amb les màquines d’escriure repicant cada tecla, sorollosament com a petits martells, s’hi respirava una emoció més densa; el soroll no atordia al bon periodista, sinó que li administrava la dosi de tensió que exigeix l’ofici. Aquest tòpic, sigui de dret o no un més d’aquells de la llista de coses que “ja no són el què eren”, no treu però que Vilaweb, actualitzant-se contínuament, i amb uns continguts innovadors que van des de les càpsules audiovisuals de VilawebTV o la xarxa de blocs MésVilaweb, sigui - per dir-ho també seguint el llenguatge mariner d’Internet - a la cresta de l’onada.

Un cop dins l’edifici, baixem unes escales i ens dirigim al seu despatx, on m’assec davant d’un escriptori ple de papers i llibres. “Perdona el desordre”, se’m disculpa, penso que innecessàriament, i tot seguit, em faig la pregunta: seria un ordre exagerat una mostra de temps buit que no està dedicant a la feina? No ho sé, però hi ha una mica tot el què suposo que el defineix: llibres de geopolítica, d’en Joan Fuster, de programació web,... fins i tot una foto d’un grup musical en blanc i negre. Quan tinc la gravadora a punt i m’aixeco per tancar la porta, em diu que no cal, que li agrada tenir-la oberta. Així, sense barreres entre el què passa a redacció, comencen les preguntes. En Vicent es veu auster tot ell, poc amant del luxe innecessari i que coneix bé el seu producte. Parla fluix, però no deixa de ser contundent. Així que mica en mica, passant revista als aspectes definidors del seu diari, Internet, i el catalanisme, s’hi descobreix una persona amb la tenacitat fèrria que ha de tenir un director, que a més a més de crear, ha sabut fer el què en aquest món tan competitiu és més difícil: actualitzar-se i créixer tot respectant els principis. Bravo Vicent!

Com està?
Viu! (riu) Estic bé, cansat. A final d’any sempre acabo esgotat però va bé.

La relació amb Vilaweb com la consideres?
A hores d’ara les meues filles fan broma que és la tercera filla. Portem tretze anys amb això i vam començar del no-res, al menjador de casa. Això s’ha convertit en un “tinglado” realment gros que a vegades no recordo ni el què feia abans. Jo entenc que la gent a la vida té un projecte. Hi ha gent molt excepcional que en pot tenir dos, però els éssers humans normals en tenim un i el meu és Vilaweb.

La gent normal té un projecte, però tu a Vilaweb hi has bolcat el periodisme, Internet i les tecnologies i el catalanisme. Una mescla on sembla que no s’hagi hagut de renunciar. Com s’ha portat?
Va venir tot molt rodat. El catalanisme és una cosa, i sempre explico que em vaig fer catalanista als catorze anys i que per tant són molts anys i ja tot el què faig en va impregnat i no hi ha manera de treure-m’ho del damunt. La barreja de la tecnologia i el periodisme si que va venir un poc diguem condicionada, però va ser fàcil. Jo vaig arribar a la tecnologia des del periodisme: en la meva vida anterior jo era periodista de política internacional que funcionava molt viatjant – sobretot treballava molt a l’Europa de l’est – i el meu descobriment dels ordinadors i de la xarxa era perquè els meus companys periodistes, especialment americans, sabien més coses que jo, i jo em preguntava què coi era això.

Eren els anys d’Infovista, Compuserve...
Abans i tot, a finals dels 80. Jo descobrisc que sobretot els companys americans, a través dels ordinadors tenen accés a notícies i em comence a interessar per ells. Entro a Compuserve, Internet, i és un moment del qual entenc que en aquella cosa que no se sabia exactament què caram era i què passava – pensa que quan va arrencar Vilaweb va arrencar Yahoo – també s’havia de poder fer periodisme.

Treballar per Internet en aquella època era una cosa de visionaris? Calia tenir una idea molt clara?
Jo lo de visionari sempre ho he rebutjat, perquè entenc que el visionari té una visió. Jo entenc que el visionari sap que d’ací uns anys passarà alguna cosa. Nosaltres no ho sabíem, nosaltres vam clavant-se allà dins, vam decidir que havíem d’experimentar i d’intentar traspassar al món d’Internet els principis periodístics que nosaltres sempre havíem proposat en la premsa escrita o amb la televisió on havíem treballat i a partir d’allí va anar siguent molt de casualitat. Realment no puc dir a l’any 1995 saber on anava, jo anava una mica a la pauta. Que si que hem tingut la gràcia de saber-nos adaptar i d’estar en constant renovació.

A Internet hi ha hagut diferents períodes de creixement important. Bombolles com les empreses .com, que es van desinflar. Això com s’ha viscut? No deu ser el mateix estar-hi al principi o que estar-hi ara. Es deu experimentar diferent.
Al principi hi havia molta il·lusió. Era una època molt bonica perquè tothom col·laborava amb tothom. Per a mi sens dubte la pitjor època va ser la de la bombolla: la pressió externa que rebies era molt gran; hi havia gent que venia a comprar Vilaweb amb unes idees surrealistes, però clar, te posaven molts diners sobre la taula i va ser un moment molt dur. I després el què hem viscut ha sigut una evolució molt lenta però segura.

Va ser un moment dur per la temptació econòmica?
Sí, home, esclar. Hi va haver un moment que era “me’n vaig a una illa deserta?” però el problema no era eixe. No vam pensar en cap moment seriosament vendre, però si que dubtaves de la capacitat. Perquè clar aquí n’hi ha una cosa que la gent no veu molt, però si que al costat del diari hem hagut de crear una empresa, i casi és més difícil crear una empresa que un diari. Com a mínim hi ha trenta persones que cobren a final de mes. D’alguna manera ha de fer que la màquina rutlli perquè això passi. Nosaltres venim del món del periodisme tan l’Assumpció com jo i no teníem una gran experiència empresarial. Ella una mica però jo cap. I llavorens clar, quan venia un tauró financer, pensaves “i jo què pinto aquí, en aquest mercat?”, “si jo no en sé”. Realment va ser un moment complicat.

Temps i constància donen la ráo, Vilaweb en nombre de visites és líder en català. L’organisme OJD és el què marca. Què n’opines d’aquest èxit actual amb Vilaweb TV com a darrera actualització?
Home jo estic molt satisfet. Tot i que jo sempre dic, i això està en les hemeroteques per a confirmar-ho, que a mi no m’importa molt ser el primer. Si som els primers fantàstic, tant perquè vol dir que el nostre missatge arriba a una quantitat gran, però l’interès és en la mesura que implica que les idees que jo defense o el model és àmpliament assumit. Però ser el primer, el segon o el tercer, no em preocupa: em preocupa fer bé la feina; tindre un model de diari, de qualitat, rigorós, amb una relació seriosa amb els subscriptors, i pense que, a més a més, si som els primers fantàstic.

El nombre de visites és el què surt normalment a primera plana, però també qualitativament seria el temps que inverteix cada persona, o la involucració amb el diari, que potser és el què pesa més.
Sí. Jo pense que en el cas de Vilaweb hi ha un fet curiós, o únic més aviat, que és aquest lideratge de visites que es correspon també a un reconeixement social enorme. Que digam: coses com el Premi Nacional de Periodisme, o el Premi Ciutat Barcelona de Periodisme, o el Premi Jaume I, al final són els reconeixements públics a un prestigi que jo crec que és bastant generalitzat. Jo crec que la gent quan mira Vilaweb, pot estar d’acord o no amb el nostre model, i això és cadascú qui tria, però tothom assumeix que nosaltres som una referència seriosa i important. Jo aquesta combinació és el què fa que Vilaweb sigui diferència; que no només tingui visites, sinó que d’alguna manera tens un reconeixement públic de la qualitat del teu treball, ho trobo molt important. Almenys a mi em fa sentir molt orgullós.

El diari té com a subtítol “Diari Electrònic Independent”. Quin valor té la independència en el periodisme d’avui en dia i especialment a Vilaweb?
Nosaltres sempre diem que aquesta independència té dos factors: un és la independència empresarial, aquest és un país en el qual les empreses de mitjans depenen molt del govern, nosaltres hem lluitat durant aquests tretze anys i ho estem aconseguint per tindre una independència empresarial suficient que garantisca poder dir qualsevol cosa sense que se’ns puga amenaçar de posar-nos en crisi empresarialment perquè depenem tant d’un poder polític o econòmic d’un anunciant o d’una institució com perquè no podem parlar d’ell. Això per nosaltres és l’eix bàsic del nostre treball. Si no hi ha independència empresarial no hi ha res a fer. Ara, hi ha un segon, perquè en les empreses occidentals la llibertat d’expressió no és qüestionada, en el cas de l’Estat Espanyol sí, però en general no, però en canvi la llibertat de pensament està molt amenaçada. Per a nosaltres la llibertat de pensament és el més important. Vilaweb quan ha de criticar la gent que ideològicament està pròxima i que ni tan sols per ser – amb totes les cometes – dels nostres, no es lliuren si creiem que és necessària.

És cert que en la línia editorial, es critiquen partits propers en objectius polítics del catalanisme, com és Esquerra o Convergència.
Nosaltres parlem en tota claredat i crec que hi ha un segon element molt important. Ningú pot dir que som d’un partit o d’un altre, ni que som un instrument, i per a nosaltres això és molt important. Jo tinc diverses referències periodístiques al cap. Per a mi el model de la gran premsa familiar d’Estats Units de la qual evidentment el New York Times o el Washington Post en són la referència màxima, la premsa construïda amb una independència econòmica molt important i una capacitat d’autocrítica molt gran, per a mi és la gran diferència. Però la segona gran referència és el Libération, no l’actual, el vell tenia una tesi que era formidable: nosaltres som descaradament d’esquerres que volem ser llegits per la dreta perquè som bons. Eixa és l’estratègia. Nosaltres som un diari que no amaga en absolut la seua ideologia i la seua tendència, però que no vol, o ens horroritzaria que només ens llegiren els nostres.

Així consta amb dades que hi ha sectors més propers a la dreta, fins i tot espanyola, que llegeixen Vilaweb.
Sí, sí. Jo per exemple rebo cada dia e-mails que m’escriuen en castellà amb opinions molt allunyades del què seria el marc que web aspira. Jo crec que aquí està l’èxit.

Tot i així, si Vilaweb es tracta d’una empresa, com s’aconsegueix aquesta independència quan econòmicament els teus clients et vinculen? Si no m’equivoco, Vilaweb ha treballat per Convergència, l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat, Edicions 62,...Com és possible tenir independència al marge d’això?
Molt senzill. Nosaltres hem treballat per tothom, per Esquerra Republicana també, o per Red Eléctrica de Espanya. Hi ha un moment, quan Vilaweb neix el 95, en què la idea és fer un diari, però no hi ha manera de pagar aquest diari. Per tant el què fem és com si diguerem crear dues empreses: una, Vilaweb el diari, i l’altra, Partal Maresme, que el què fa és aprofitar el coneixement que nosaltres tenim, per a fer webs per a empreses, que és un mercat que en aquell moment és d’explosió i que ens assegura una financiació del projecte. Això és així al 95, i al 2002 quan el diari comença a tindre suficient publicitat quan pensem que ja no necessitem subvencionar-nos, crear un producte nosaltres, tanquem aquesta empresa. Nosaltres avui en dia ja no fem webs, fem alguna cosa per amistat, però no tenim clients. Sí que va haver-hi una època en què o fèiem això o no vivíem, i ho vam fer molt a gust però sapiguent que això era una manera de fer diners per pagar el projecte de Vilaweb i que després deixaria d’existir. Ara què fem? Home, venem continguts a gent. Això és veritat: hi ha gent que ens compra, que ens demana, des de la plataforma de mòbils d’Orange fins a la Generalitat de Catalunya pel seu portal, nosaltres en una part de negoci reempaquetem part del contingut i el fem servir per altra gent.

Hi va haver un petit conflicte amb una pàgina web que afirmava que Quim Monzó plagiava, en la qual l’autor va posar la seva entrada al directori obert de Vilaweb, i vosaltres tinc entès, el trèieu d’allà reiteradament després de ser acceptat.
No això va ser un conflicte molt curiós. Fa molts anys i pràcticament no el recordo. El què si que recordo és que primer que no era veritat el què deia.

El què defensava potser no era veritat. Però ell tenia dret d’exposar-ho al directori públic de Vilaweb.
Sí. El què ell deia, no era veritat. No recordo ara sincerament si ho vam retirar. El què ell deia, i a més a més, va ser una persona extremadament desagradable. Nosaltres vam contestar, i fins i tot vam tenir una conversa telefònica, insultant-me, i vam prendre la decisió, que no recordo si ho vam treure o no. Ell mantenia que el Quim Monzó no era un bon escriptor o periodista perquè es dedicava a copiar. A veure, primera que no era veritat, i posar-nos a defensar el Quim Monzó deu anys més tard, no cal. I no calia donar-li canxa a una persona així.

Vilaweb n’ha degut passar de molts colors, amb deu anys que porta. Podria ser la metàfora d’un gran vaixell en que qualsevol canvi, tardes a veure’l?
Ui, sí. Això em posa dels nervis. És un gran vaixell.

Cal molta paciència.
Cal molta paciència. És curiós perquè Internet tens la impressió, amb la imatge pública, que és una cosa extraordinàriament veloç, i no és veritat: tot és molt lent.

Deu dependre també del tipus de projecte. Empreses que han funcionat i al cap d’un any de funcionar han fet un boom.
Si tu vols fer un projecte seriós, no tens un canvi d’aquest estil. Pensa que el tema de Vilaweb TV. Nosaltres farà un any que el tenim, i havíem de provar el model, la tecnologia, etcètera. Clar, un cop aparegut Vilaweb TV ha aparegut altra gent fent televisió seguint el model de Vilaweb TV. Jo sóc dels que pensa que a Internet no hi ha competició, hi ha col·laboració. Perquè clar tota la faena que nosaltres hem fet, això no es veu, i és molta.

S’estudia doncs com utilitzar tota la filosofia també de la web 2.0.
Jo és que lo de la web 2.0 pense que és una fantasmada, que és una etiqueta per tal d’enganyar als allunyats del mercat. No té credibilitat aquest terme de web 2.0. Les formes de comunicació sempre han existit a Internet i van evolucionant. Això de la web 2.0 pot servir per espantar els empresaris que no saben del tema i de seguida corren a comprar sent 2.0. Hi ha formes de comunicació tradicionals que pràcticament les hem liquidat, com ara els fòrums, que poden donar situacions molt desagradables. En canvi, hi ha una manera de participació que per a nosaltres ha estat un èxit espectacular, i que ens agrada molt, com és el cas dels blocs, o per exemple, ara just a principi d’any canviarem el servidor de xat per un servidor de xat sota registre precisament per evitar els problemes per evitar la gent que va a insultar. Jo crec que les formes de participació has de mirar en cada cas quin valor tenen, per exemple, jo estic molt espantat que periòdics seriosos com per exemple La Vanguardia o El País, hagin caigut en la trampa estúpida de comentar la notícia. Qualsevol pot entrar a dir gilipolles, i això és un gravíssim error. Només cal entrar i veure com la gent desfoga el seus instints bàsics. Podem entrar a qualsevol d’aquests i veuràs un comentari que interessa i noranta comentaris que tu ets un imbècil, idiota, que ho desacredita. Jo crec que aquest instrument no val. Un instrument segons el qual una persona sense estar registrada, sense saber qui és, sense haver d’assumir per tant de forma pública, i sense haver-ho de fer de forma coherent, no val. Els blocs per exemple, si jo vull dir que sóc una camionera polonesa és igual, ja que al cap de tres mesos d’escriure un bloc, hauré creat un personatge de ficció que tindrà una coherència. El fòrum o aquest tipus de resposta a sota, és un lloc inútil per al debat. I de fet, n’hi ha proves evidents: el dia que mor Polanco, el País suprimeix el fòrum perquè eixe dia no vol que entre gent a dir corrupte, no sé què, merdós, gilipolles... Jo crec que la participació per la participació no és bona. No és necessàriament bona i que s’ha de tindre un criteri. S’ha de dila faig per això, per això i per això. No aquesta cosa que ara ens ha agafat de qualsevol cosa a qualsevol preu.

El bloc potser també li falta la credibilitat que un diari ha d’aportar.
Però no l’ha de tenir, el bloc no és un diari. El bloc podria ser com les pàgines d’opinió d’un diari, on el senyor opina i és responsabilitat seva. El bloc però, canvia l’agenda col·lectiva i obre tot un nou ventall de coses, i és molt i molt positiu.

Vilaweb, per cert, no té articulistes però en canvi té una xarxa de blocs. Va per aquí?
No, a veure, nosaltres considerem que, en la tradició que et comentava abans, la nostra funció no és fer opinió sinó informació. A Internet hi ha molta gent que està fent opinió. L’opinió és més barata, té menys risc. Nosaltres pensem que el nostre paper és fer hard news, nosaltres hem de fer política en la línia dura, ben feta, i d’informació. El què passa és que sí que és cert, que hem arribat a un punt que alguna cosa hem de fer d’opinió, i per això hi ha el Mail Obert, que a vegades el faig jo o d’altra gent, i últimament intentem que el faci molta gent a més a més amb articles que no tenen massa a veure amb l’actualitat tampoc. Nosaltres pensem més en la informació, i surt més cara ja que has de tenir més gent per fer-la però el model de Vilaweb no és fer opinió. Una altra cosa és que en un futur fem un diari en paper, i si el fem, hi posem opinió.

Amb Vilaweb parlem de diari, però realment és més minut a minut. Quin perill hi ha en la immediatesa de tenir una informació i haver-la de penjar a Internet?
Bé, però això és com tot: nosaltres no publiquem res que no contrastem. Per exemple, nosaltres sabíem des de dimarts que havien censurat l’exposició de Carles Santos a Lleida. Fins que no hem parlat amb en Carles Santos i no ens ho ha confirmat ell personalment, i hem parlat amb el director de la sala de la diputació, que opina no és censura, i ens ha explicat què ha passat, fins que no ho tenim tot contrastat no ho publiquem. La quantitat de rumors que ens arriben al llarg de tot un dia és impressionant. Jo sempre dic que un bon diari es distingeix també pel què no publica. Però no pel què no publica per por o perquè creu que pot ser perillós, sinó el què no publica per responsabilitat.

Vilaweb com a aglutinador de catalanisme, amb la xarxa de blocs, o la catosfera en general, com creus que s’està movent?
Vilaweb no té al cap ser un aglutinador del catalanisme. Nosaltres en això som molt clars, som uns professionals que fem una feina i que el nostre marc nacional és indiscutible però no hi ha una voluntat política de controlar res ni de marcar res. És indiscutible que som una referència per a eixe món, i nosaltres som periodistes i no polítics.

Quina influència pot tenir per això la catosfera en el món polític i ciutadà?
Jo crec que molt gran perquè canvia totalment l’agenda. I de fet tot el què està passant en aquests últims anys no s’explica sense la catosfera. Per exemple les manifestacions, aquest inici d’acostament d’Esquerra Republicana amb Convergència i Unió, entre d’altres.

No pot ser que la catosfera es mantingui aïllada en una realitat que es pugui creure superior al què després és?
Jo no ho crec. Una bombolla? No ho crec. Vivim en una societat fragmentada i per tant, hi ha una representació. La catosfera és viure aïllat i llegir-la periòdicament? Sí, però cadascú viu a la realitat. Tan val per uns o altres.

El domini .cat com a últim avenç important del català a Internet ha de mostrar alguns punts a seguir en les seleccions esportives o políticament? Què en podem aprendre?
Jo això no ho sé. Són realitats diferenciades i seria massa fàcil dir “això hauria de ser allò”, i jo això no ho sé. El què sí que sé és que efectivament el .cat ha estat una enorme victòria. Segurament la més gran del catalanisme en molts anys i més que obrir camins, jo crec que el què fa és consolidar una realitat. La comunitat que existia era i és molt forta, i .cat el què fa és donar-li validesa pública.

Què té de singular el català a Internet?
Bé, d’això jo n’he parlat molt. Per al món quan viatges, en qualsevol fira, jo crec que el tret més important que el cas català és que és una unitat molt real. Una unitat que es basa molt en lo local. N’hi ha d’altres que són molt globals i al final no acaben sent de ningú. La catalana és molt molt focalitzada en les coses del dia a dia i això penso que és un gran èxit. Penso que la distingeix.

Molt bé doncs, donaríem per enllestida l’entrevista. Moltes gràcies.
I ara, encantat.

Publicada a La Veu de l'Anoia

Microentrevista amb Joan Pinyol

D'un país de les dimensions de Mèxic, remogut entre tons ataronjats i cultures ancestrals, en fa microrelats. D'un poble petit i tranquil com és Capellades, en surt el seu autor Joan Pinyol. Per aquesta mateixa lògica impecable, ara ens accepta aquesta microentrevista.

—Escriure és… imaginar en veu escrita i lletra clara.

—Estat present del teu esperit… engrescat, tirant a més engrescat.

—El teu lema… Escriu i deixa viure (els personatges…)

—Què detestes més?... les inoperàncies manifestes i alhora inconscients.

—Si fossis un arbre… convidaria a berenar ocells cada tarda.

—Si fossis un llibre… perdria expressament la darrera pàgina per no haver de posar mai el punt i final.

—Vendries la teva ànima al diable per… poder fer possible que no comencés mai més cap guerra.

—Un heroi de ficció… l'Àlex, del llibre "L'illa del carrer dels ocells", d'Uri Orlev.

—Un heroi real… l'escriptor manresà i supervivent del camp de Mauthausen, Joaquim Amat-Piniella.

—El teu principal defecte… l'al·lopècia diria que no perquè quan vaig pel carrer jo no em veig pas.

—Et fa vergonya… no estar a l'alçada del que espera de mi la gent que m'aprecia.

—Et sents ridícul quan… faig un pas en fals i després em costa molt tornar enrere.

—L'essencial és… saber el que és essencial en cada moment de la vida.

—La imatge més bella… una cara somrient faci el temps que faci.

—Tanques els ulls i veus… que m'estic perdent moltes coses a l'altra banda.

—Quan t'enfades… em sorprenc primerament a mi.

—Et sorprèn… tot el que és agradable i no havia previst de cap manera.

—Rius quan… la felicitat no em cap dins el cor i em surt a la cara.

—Un record d'infantesa… una tarda de juliol berenant pa amb xocolata al Riu d'agost (a l'Anoia). Tinc més records però no tinc més memòria.

—La vida és… la meravellosa possibilitat de fer camí sense haver d'aixecar gaire pols.

Publicada a la revista Miranda Desembre 2007, Capellades. Directora: MªÀngels Monteagudo